Sembla ahir quan vaig proposar a la junta directiva que presideixo la possibilitat de fer un enregistrament complet de la nostra estimada i apreciada Festa Major de Sitges, amb la voluntat de què l’entitat tingués un fons audiovisual sobre la festa que fins aleshores no tenia. I la pregunta que va sorgir en el seu moment va ser: i com ho farem per tal de poder dur a terme aquesta filmació? La solució triada va ser fer un documental, un documental que ajudés a finançar part d’aquesta gravació amb la venda d’entrades de les projeccions al cine i del DVD.
I com havia de ser aquest documental? Quin dilema! D’aquesta decisió dependria quina productora triaríem per dur a terme aquesta tasca. La qüestió estava entre fer el típic reportatge, detallant els perquès de la nostra festa (perquè es fa aquesta sortida, perquè és així aquest ball, etc.) o un documental que servís per entendre com es viu la festa sense demanar-li gaires explicacions.
La decisió va ser triar la segona opció i per això la tria de la jove productora sitgetana, liderada per Víctor Bregante, Jordi Aumatell i Xavi Trilla, que en altres tipus de formats no vinculats a la festa ja han demostrat sobradament la seva qualitat artística.
I quina era la premissa de la Junta a la productora? Captar tots els moments de la Festa des de tots els angles possibles, i tot i que la feina fos encarregada per l’Agrupació, aquest documental havia de ser neutre i tothom s’havia de sentir identificat.
Dissabte passat vàrem presentar el que fa quatre dies tan sols era una idea. El documental ja era una realitat i duia per títol ‘Sitges, sentiments de festa’. I què tenim? Una pel·lícula que va més enllà dels nostres objectius inicials, i el fons audiovisual que tant volíem. I per què? Doncs perquè la productora ha estat capaç de transmetre des de la visió del d’un mer espectador de la festa que aquesta va més enllà dels balls i els actes tradicionals, implicant al públic i demostrant que sense ell, difícilment la nostra festa seria de les més importants de Catalunya. I com tota festa sentida, de sentiments n’hi ha de molts tipus, i cada moment de la festa en té el seu.
Com vaig dir en l’estrena, el documental agradarà o no agradarà, uns s’hi trobaran identificats, altres no. Fins i tots uns pensaran que no era el que s’imaginaven. L’únic que puc dir és que qualsevol crítica que sigui constructiva serà benvinguda, però no acceptaré cap tipus de crítica que vingui dels egos personals i col·lectius que la nostra festa té (aquell ball surt més que l’altre, aquella persona surt i jo no, etc.)
D’una cosa reconec que hem fallat en el documental, i és que ens hem deixat dues coses ben importants. No surt ni la banda, ni els galerons de les Gitanes de l’entitat que presideixo. Llàstima que no puc tirar enrere el temps perquè sincerament, se’ns va passar per alt.
Altres potser trobareu a faltar diferents moments de la festa com els versos, els cafè-concerts, les sardanes de baix a mar, la revetlla o els dinars familiars del dia de Sant Bartomeu. Potser sí que ho podríem haver incorporat, però creieu-me que el temps no donava per més i la voluntat des del principi era enregistrar els actes més tradicionals i nostrats per la majoria dels sitgetans que viuen la Festa Major.
Sigui com sigui, l’objectiu inicial de tenir un gran fons audiovisual el mantenim, i ara tenim l’oportunitat de fer pedagogia amb aquest fons amb la voluntat, qui sap, d’educar sobre la nostra festa i estimar-la no només pels sentiments que tenim sobre ella, sinó per la seva riquesa cultural i la seva història. Som afortunats de tenir el poble que tenim i la festa que gaudim, i per aquells apocalíptics que diuen que està morta, els hi desitjo que la valorin tal com es viu avui en dia.
Xavier Salmerón i Carbonell
President de l’Agrupació de Balls Populars de Sitges
Article d’opinió publicat a l’Eco de Sitges del 2 de maig de 2014